Desig de llum

Desig de llum

per albirar nous somnis.

Motor de vida.

Un dolç final, una dolça estrena, i un brindis!

Feliç 2012!

Solcaré el teu cos

Solcaré el teu cos,

coixí humit de cel.

Acariciant-lo.
...

...amb la dolcesa,
com de plomes,
a la punta dels dits...

barbollaire

...

 Seré el deixant
tremolós i vibrant
de les carícies...

carme 

...

delicadament, a penes amb la punta d'una ploma d'aire en el cel de l'aigua.

  com un fragment d'una oració d'en Joan
...
y dejaré que resbale
el sudor de habernos  deseado,
de habernos sentido.
(arribat per e-mail) 
...
 ...i en resseguiré el relleu,
inventant nous camins de desig.
...estimant-lo...
mar 
...

I resseguiré les engrunes
del desig,
dels somriures,
de la teva llum.

Cèlia

  

Faig un tast

Faig un tast.

Trio a l'atzar

un gual de camins,

murmuris,

uns dies antics

de signe i desig.

Un glopet

de semblança,

composicions

i subterfugis

de ditades.

D'alguna empremta.

Mentre badallo,

dubto.

Mentre somnio,

et veig.

bon nadal!

Que entri la llum defora,

que ens abrigui la llum dedins.

bon nadal! 

 

Quan...

Quan s’acostava el darrer dia d’escola, abans de marxar.

Quan dins del cotxe, de camí a la muntanya, sense espai per una agulla i embotits i a la falda, comptàvem els arbres engalanats i en feiem comptes de qui n’havia trobat més.

Quan arribàvem a casa: el glaç, el baf de l’alè, la llar de foc, i els llençols humits. El maó escalfat al foc i embolicat amb draps de cotó als peus del llit, les bosses d’aigua calenta i el pes de les mantes.

Quan tots trescàvem per posar la casa “a to” i la mare atabalada a la cuina amb el brou i els canalons.

Quan després de la Missa del Gall, encara paràvem taula per l’endemà: cavallets i retalls de fusta per allargar una taula a mercè d’una família nombrosa. Tot curosament parat, la vaixella duralex de color cava.

Quan el pare muntava els seus personals centres “ikebana” per a la taula.

Quan estrenàvem mitjons, calces i calçotets. Per Nadal, qui res no estrena, res no val.

Quan començaven a arribar cosins, tiets i amics familiars. El rètol ben posadet del lloc que ocupava cadascú a la taula. Els petons, les abraçades, el “bon nadal”. A tocar de trenta.

Quan el pare deia de beneïr la taula i agraïa estar plegats, i es posava tou recordant l’àvia morta i els que ja no hi éren. El “bon profit!” al uníson, gairebé, i el començar a endrapar el tot tot tan bo que t’ha quedat…i en un no res…després de tantes hores a la cuina.

Quan, dissimuladament, anàvem lligant els tovallons d’un amb l’altre sense que se n’adonéssin i fer-ne una cadena. Quan un s’eixugava les morrandes, n’estirava uns quants. O unes ventoses que ens duia un tiet que es posaven sota les tovalles i manxant una petita bomba d’aire el plat s’aixacava. Els riure incontingut que ens agafava als menuts…com si fos la malifeta més gran del món.

Quan, a les postres, el tió cagava els torrons i els polvorons. I l’au va, nois! El vers de nadal! I, un per un, enfilats a la cadira, recitàvem el que ens havíem après de memòria, i després paràvem la mà i l’avi ens donava “un duro” a cadascú.

Quan es començaven a cantar les nadales, desentonant i ja entonats pel cava: el fum fum fum, el desembre congelat, i el “anda dile que entre, se calentará…porqué en esta tierra…”

Quan es feia de nit i encara rondàvem tots i un tenia la sensació de viure en un món ben bonic, amb ulls d'infants.

Després de llegir els quans...de la Pilar

Bum bum

Bum bum,

batega.

Alguna arrítmia,

petites necrosi

i les ganes de bombeig

sincronitzat.

Bum bum.

Insistent, batega.

 

Fa olor de fred.

Replegat

en el fosquet de la tarda,

a peu de vall

-en la distància-

un fanal treu el nas

amb llum atenuada,

i ensuma núvols saltironant pel cel.

Fa olor de fred.

Del matí a la nit

Del matí a la nit.

Les hores de llum

per a saber mirar-te.

Una proposta pels Relats Conjunts

Bocca della verità, Roma, 1632

Sense por.

Amb la certesa

que no perdríem la mà

perquè no  mentíem,

l’amor ens regalimava

de la boca.

Mentre, a les mans,

-carícies als llavis-

tot era plaer de veritat.

 

una proposta de relats conjunts

L'arracada

Perdo el que no volia absent,

penjant del lòbul de l'orella.

Com una companyonia discreta, perlada,

amb genuí llampurneig. Bressada.

Al capdavall, només és una arracada

sense poder gronxar-se, ara.

Com una companyonia discreta, perlada,

amb genuí llampurneig, bressada,

que em comboiarà sempre.

Assedegats

Assedegats

bevem l'esperit o la tisana

que ens assuaugi la set.

En cada glop,

un nou tast gustós

al paladar de la pell
de l'ànima.

Entre l'horror i l'esperança

L'horror...


La una del migdia.
Fa bonança, 
extranya per un mes de desembre,
però la platja del nord, avui deserta,
encomana fred a l'ànima des de l'arena.
Quilòmetres de gra que glacen.
Branquillons esmicolats
li confereixen la devastació
i l'horror de fa uns anys.
La mar, avui calma en excès,
es proclama com a única fugida.
Ni una ànima,
de totes les mans empresonades,
ni una onada sonora de les veus
que proclamaven llibertat.
S'hi escolta, però, un silenci
que brunzeix en l'aire
explicant patiments i desmembrances
per molt i molt
que es vulguin amagar.
T'escoltem la veu,  Joan.

...

L'esperança...

Bressol d'arribades

aculls la por i la tranformes

en el primer plor que albira vida.

El teu somriure.

El Canigó resplandeix amb el blanc de neu

des de totes les estances.

Com un llençol de cotó net i sense midó

per a un descans tranquil,

i unes farinetes, o un crostró de pa morè

per rossegar.

Les escales revolten els pics

i el passamà de l'escala enmascara la basarda.

Però la vida neix, i creix.

I tu, Elisabet, silent i austera,

teixeixes una fina gasa

on la vida reviscola,

camí enllà.

I a terra endins

I a terra endins,

l'ombra dels estels

llucant per les finestres.

(els haikús nadalencs de les intineràncies poètiques)

Si sabés pintar

Si sabés pintar,

escriuria els colors

amb la llum 

   de Colliure.

   Amb llapis 

           o pinzells

                       lleparia, arribada la nit,

                   el llenç cromàtic

de la teva mirada.

Un grapat d'hores

Un grapat d'hores

per caminar llambordes.

Llorers i tardors.
...

Llorers i tardors
en llarga caminada.
Els peus floreixen.
Vindrà tendra la pluja
a acaronar-me els polsos?

tanka regal de la novesflors

...
 I així em declaro:
hores de rendició,
car la llum vindrà.
 en Jordi

Moblatge romput

Amb les ganivetades

hem d’esperar a que minvi la brollada

per no fer-ne, del mal  aliè,

el nostre.

Al capdavall

qui empeny el matxet

no ens pot ser bo.

Ni per la sang, ni per la companyia.

I et dic que,

per molt que restauris

el moblatge d’allò

que anomenàvem ser amics,

jo devia ser mirada encegada,

i tu, un impostor.

Fidel com sóc en l’amistat,

avui, prou que em costi,

et seré infidel.

Com una venja amb l'exclussiu i únic propòsit

d’ignorar-te.

Tot i no fer-se'm fàcil. 

Cinquanta minuts i avall.

Cor engalanat

Pintes de llum i sol

les parets de casa.

Cor engalanat.

...


Els versos que decoren
les parets de casa meva,
duen la imprimació
del somriure que, cada nit, em regales.

Sense ombres

Dia Mundial de la Lluita contra la Sida

 sense ombres

La teva casa

La teva casa,

fa olor de romaní, d'espígol

i sal.

Te sorrals de desert,

esquirols que  dansen per les nogueres

i flors de cicuta assecades

que no son cap perill.

Avellanes, pinyes, petxines,

cristalls arrodonits

que, transparents i sense arestes,

diuen la seva.

La teva casa

té un aroma dolç i bonic

que no sempre vaig saber olorar.