02 de desembre 2011

Moblatge romput


Amb les ganivetades
hem d’esperar a que minvi la brollada
per no fer-ne, del mal  aliè,
el nostre.
Al capdavall
qui empeny el matxet
no ens pot ser bo.
Ni per la sang, ni per la companyia.

I et dic que,
per molt que restauris
el moblatge d’allò
que anomenàvem ser amics,
jo devia ser mirada encegada,
i tu, un impostor.

Fidel com sóc en l’amistat,
avui, prou que em costi,
et seré infidel.
Com una venja amb l'exclussiu i únic propòsit
d’ignorar-te.
Tot i no fer-se'm fàcil. 
Cinquanta minuts i avall.

3 comentaris:

M. Roser ha dit...

Quan una cosa es trenca dins el cor, és molt difícil de refer i sovint és millor no intentar-ho...
Bon diumenge,
M. Roser

El porquet ha dit...

Si una cosa s'esquerda encara hi ha la possibilitat de posar-hi remei i enganxar els bocinets d'una manera o altra per a tornar a recuperar allò perdut.

Ara bé, quan la cosa s'esberla... hi ha trossets que mai no tornaran a quedar bé, ni s'adaptaran com ho feien abans.

Un potxonet Fanalet. Fa molt mal veure que potser has anat massa temps amb una bena als ulls.

Pilar ha dit...

Hi ha persones: AMIGUES, Amigues, AmigueS, amiGues...I persones comerciants de sentiments, que et xuclen tota l'energia i et deixen en un camí que mai hauries volgut fer.
Com t'entenc, Fanal Blau...No imagines quant.