11 de maig 2012

onze de maig


Llambordes del carrer Hospital,
calçant les primeres espardenyes
en la bonança,
i ensumant la flaire captivadora
de l'espígol, la camamilla, el romaní 
                                        i la farigola,
entre bocins de bresques i pastissos.

Jo vestia una camisa del pare
que havia reconvertit, pels sécs del coll i la suor,
en un coll mao
i em delia per uns texans esfilagarsats dels baixos
que la mare no aprovava,
quan jo provava ser en contra de.

Duia penjat del braç un sarró
-atrotinat, aleshores, molt més bonic-
plenet de somnis amb la flaire captivadora
de l'espígol, la camamilla, el romaní 
                                        i la farigola,
entre bocins de bresques i pastissos.

Em ve a les mans,
com per art de màgia, sense misteris,
la fotografia en blanc i negre, avui esgrogueïda,
que encara preserva la força remeïera
de les aromes.

12 comentaris:

jpmerch ha dit...

Que bonic ho expliques, sembla que veig la foto que has obviat.

M. Roser ha dit...

Pel que dius aquest dies deu ser Sant Ponç...
Per la teva acurada descripció de tu mateixa, entenc que devies ser una adolescent encantadora...

Carme Rosanas ha dit...

Un record preciós i explicat d'una manera que encisa...

Em sembla veure't fanalet, no pas només a la foto sinó ben de veritat!

Una abraçadeta dolça, preciosa.

rits ha dit...

Oh! quins records tan bonics!! jo tb et veig!!!

kika ha dit...

fas que et veiem sense la imatge! :-)

El porquet ha dit...

Un fanalet amb els texans estripats dels baixos... i què guapa! Per què és una lluita eterna la dels pares amb els seus fills i el desig d'aquests de dur pantalons mig esguerrats?

Saps, ahir vaig inaugurar la temporada d'avarques!

Laura T. Marcel ha dit...

Jo també et veig. I em veig. I ensumo la flaire de les herbetes. Som d'una mateixa generació! Ara els pantalons gastats, descosits, foradats i esfilagarçats és d'allò més pijo i són els més cars. La meva mare encara se'n fa creus. I això dels coll mao de les camises reciclades...oh, quins records. Jo encara en guardo una a l'armari. Ens deien hippies. Ara el meu fill em diu bioplipada.

Anònim ha dit...

la camisa del pare amb coll de mao i els texans que no li agradaven a la mare m'han portat a la meva foto color sèpia...genial!
gràcies blue

Elfreelang ha dit...

M'imagino els tres tot passejant entre herbes i flaires i la teva rebel·lia esfilagarsada....tendresa a dojo en aquest records....que guardes entre flors i romaní i cireres confitades... abraçada molt gran!

ilargia ha dit...

m'agrada l'imatge que descrius...la genètica és la mateixa :) petons!
parlem aviat. Muà!

Glo.Bos.blog ha dit...

Jo també guardo molts records, i bons, d'aquesta diada.
Gracies per ferme'ls evocar!

Papallona blava. ha dit...

Les fotos esgrogueïdes són les arrels de l’ànima. Si tanquem els ulls i les posem damunt el cor ens embolcalla el ressò de les paraules i, tal com m’has fet recordar, la flaire de la farigola.
Abraçades.