La terra cobra el delme. No
parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa
d’ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una
paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de
vegades,
intensament, en un record.
No deixis de voltar-te
de les seves
imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de
les roses.
Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que
van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t
manifestaran.
I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la
vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
Usa dels morts així.
Joan Vinyoli
12 comentaris:
El poeta tracta aquest tema amb delicadesa. Tothom que visqui una vida mitjanament llarga, es trobarà amb la incògnita de com compaginar vida pròpia amb la mort dels altres.
M'agrada, al cap i a la fi, la mort forma part de la vida...
Ho diu d'una manera delicada i tan natural!
És bonic aquest text sobre els morts... Ens segueixen acompanyant, inevitablement, crec jo.
Abraçades, estimada
Un record pel Vinyoli i un record pels que ja no hi són.
Precioses aquestes paraules de Vinyoli, una bona manera de conviure amb el record dels que ja no hi són.
Als morts estimats ja els vaig fer homenatge a "Interior amb difunts" sobretot.
Els fantasmes sempre ens volten.
un poema de Vinyoli que no recordava, impactant i punyent el silenci que ens acompanya de les absències que se'ns fan tan presents
Un text preciós. És justament erl que jo pense, la manera d'encarar la transcendència de la vida, els que hem estimat i encara estimem.
Vius i morts, compartint temps, records, espais, moments...
Com diu el Llach, per tornar a néixer necessitem morir.
Un petó fanalet!
Els morts no moren mentre visquin en la memòria. Paraules precises d'en Vinoli.
Se m'ha fet un nus a la gola en llegir aquest text. Sento alguna mort a prop i em fa por el que pugui venir al darrere.
I encara les paraules.
Publica un comentari a l'entrada